QUI SOM

Per Oriol Saladrigas

Montserrat Bonastre (Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1981) i Aida Càmara (Cornellà de Llobregat, Barcelona, 1981) es coneixen des dels anys d’estudi a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV). Acabada la universitat, van seguir aprenent l’ofici i desenvolupant-se com arquitectes en diferents despatxos, cadascuna per la seva banda. Al cap dels anys, però, han sentit la necessitat d’establir-se pel seu compte,  i s’han associat sota la firma Càmara · Bonastre – Arquitectura i obra

AIDA

Càmara

linia

MONTSERRAT

Bonastre

linia

Per què us heu associat?
Què us aporta el fet d’estar associades?

Hem tingut experiències professionals diferents, i sentim que ara és un bon moment per associar-nos. Tenim bagatge, que ens dóna la seguretat i la confiança necessàries per treballar pel nostre compte. I juntes podem abastar més projectes. Una dóna suport a l’altra en camps que potser no coneix tant, precisament perquè tenim experiències diferents. I personalment ens entenem bé. En conjunt som més fortes que separades.

El que estem fent és sumar: sumar experiències, caràcters complementaris en moltes vessants. Hem tingut trajectòries diferents, i quan t’associes veus que el bagatge amb què comptes no es dobla, sinó que augmenta exponencialment. Això és molt enriquidor. Associar-se és un moment de sorpresa en positiu, d’il·lusió. Fer la feina és més fàcil, més planer, i tens més recursos.

Abans d’associar-vos heu treballat en projectes de tot tipus. No sou un despatx especialitzat en cap àmbit concret. Això us agrada?

A mi això m’agrada molt! De fet  és un dels motius pels que vaig triar dedicar-me a l’arquitectura. Ara estàs fent un tipus de projecte, i aprens molt d’un àmbit. Després te n’entra un molt diferent, i aprens d’allò altre. És interessant justament no estar especialitzat. De tots els projectes s’aprenen coses variades que pots fer servir en altres, malgrat aparentment no s’assemblin en res. Tot són referents, i un projecte és referent de l’altre, s’hi assembli o no…

 

L’usuari sempre acaben sent persones

Justament, ens agrada ser versàtils. Tenir la virtut de poder estar escoltant la persona que tens al davant, que t’està demanat que l’ajudis a solucionar una determinada situació, i que puguin ser tan diverses: una necessitat burocràtica, resoldre una herència, com gestionar una finca familiar. I després tenir una visita d’obra d’una promoció d’habitatge de promoció oficial, en què el teu client és l’ajuntament. I encara després tenir visita d’obra d’uns oficines d’un altre tipus de client. És molt enriquidor!

 

 

Tan a una com a l’altra ens agrada estar aprenent constantment. Va a caràcters, però nosaltres ens ho prenem com un aprenentatge diari.

Parlant d’aprenentatges, la vostra formació posterior a l’ETSAV també ha estat diversa.

Montse, tu has fet el Màster en Management de la Construcció i també el Màster en Coaching personal i corporatiu.

Per la teva banca, Aida ets Màster en rehabilitació. Aquesta diversitat en la formació també es complementa?

Sí, i tant. Algunes formacions van més lligades al món de l’arquitectura i la construcció, i altres no tant. Però cada una aporta potencial a l’altra.

Què us agrada de fer d’arquitectes? Per què us vàreu decantar per estudiar Arquitectura?

L’arquitectura et permet treballar a escales molt diferents, des del concepte general al petit detall. I també amb gent molt diferent. Vull dir que tractes des del client que està construïnt un hotel sencer, i has de pensar tot l’edifici i entorn sencer, al fuster que està fent un detall de l’encontre entre dos elements. És una visió molt global.

Perquè barreja una part tècnica amb una altra més humana. Pots donar solucions tècniques a necessitats quotidianes, i a la vegada et relaciones contínuament amb la persona i la seva manera de funcionar, amb la seva manera d’habitar.

Parlant del client, quin lloc ocupa en la vostra feina?

Ho dic perquè hi ha un tipus d’arquitectura que s’imposa a la persona, que dóna prioritat a l’arquitectura per sobre del seu ús.

Ha de ser una cosa conjunta. Ha d’anar bé a l’usuari final i també al promotor. Cal trobar un equilibri que funcioni per tothom.

La persona en qui pensem és qui habitarà, o qui farà servir un espai. Hem de donar resposta i solució a necessitats que tingui la gent que estigui en aquell espai. En molts casos, el nostre client no és l’usuari final. A vegades coincideix, com el promotor privat que es fa la casa, o la persona que ha de remodelar el seu local, per obrir el seu negoci. És possible que ell formi part dels usuaris, però també ha de pensar en els seus propis clients.

Algú que veiés una obra vostra, sense saber-ho, què us agradaria que veiés, o sentís, o percebés?  Vull dir no l’amo d’un local, sinó el seu client; no el propietari del pis o la casa, sinó qui el visita…

Ha de ser un espai que t’acompanyi, sense que l’arquitectura sigui  la protagonista. A menys que aquesta sigui la intenció concreta. Si en un restaurant has d’estar pendent del soroll que hi ha és que alguna cosa que no funciona. No has d’estar pensant: “Oh! Que bé s’absorveix el so”. Simplement ha de funcionar, t’ha d’acompanyar, ha de tenir parts visibles i d’altres invisibles. Com a usuari pots valorar aspectes molt diferents com la il·luminació, els colors que es fan servir, el materials, els canvis de volums, les sensacions en diferents espais…

Com a usuaris, en general, ens agrada estar en espais confortables, ja sigui en llocs públics o a casa. De fet, és un objectiu que busquem quan dissenyem. Cerquem la bellessa i també la funcionalitat de l’espai, qualitats còmplices que l’usuari pot apreciar amb facilitat.

Què aporta, doncs, la vostra arquitectura a la vida de la gent? Comoditat, comfort?

Si parlem d’habitatge probablement sigui tot això. Però has d’escoltar molt quin és l’objectiu d’allò que estiguis fent, i en funció d’això aconseguir les sensacions… Un dormitori en general no voldràs que sigui un lloc estrident, però potser en un hotel pots jugar amb una estètica que en un dormitori per a cada dia no jugaries.

Amb els jocs volumètrics, la creació d’espai, els colors, la il·luminació, textures, clima, tot això en el fons despertes els sentits de la persona, i allà estàs creant sensacions i emocions. L’objectiu que has de tenir clar és què vols destacar, què vols provocar, i amb les eines tècniques que tenim com a creadors d’espais, ser també creadors de sensacions, de vivències, d’estímuls.

Al principi heu parlat de sumar, d’allò que aporta cadascuna. Aida, quines qualitats aporta la Montserrat?

És algú que sap escoltar molt bé, és molt empàtica amb la gent. És disciplinada, endreçada, i alhora té bon sentit de l’humor. És algú amb qui pots confiar plenament.

I tu, Montserrat, què destacaries de l’Aida?

És decidida, la valentia és una qualitat que m’agrada d’ella. A la vegada és prudent. És molt resolutiva, que és quelcom que és imprescindible pel nostre dia a dia. I és molt honesta, i l’honestedat, per a mi, és bàsica.